Fins al S.XIV

print pdf

La història des dels inicis fins al segle XIV
 

L'origen del nucli de la població es remunta a l'època dels romans, que es varen assentar durant el Baix Imperi, cap als segles II-III d.C., sent un dels llocs poblats de més antiguitat al Baix Camp.

Se suposa que el nom del poble fa referència a l'explotació de les vetes de galena argentífera (contenen plom i plata) feta pels romans. A aquestes mines, s'hi accedia sense problemes per Puig Roig, un poblat emplaçat en un lloc elevat i en una zona força rica en mines. Els romans tenien com a gran camp militar Escornalbou perquè els senyors de Tarraco tinguessin allí un assentament que es preocupés de les mines i era, per a ells, un sentinella privilegiat de la rica plana que s'estenia als seus peus.

Vista de principis del segle XXL'Argentera, en el moment inicial de la repoblació, formava part de les terres de Sant Marcel i de la vall de Porrera. El 1170 el rei Alfons I el Cast, amb el consell i voluntat d'Albert de Castellvell, va donar Escornalbou al canonge tarragoní Joan de Santboi perquè el restaurés, el repoblés i hi bastís una església conical dedicada a Sant Miquel, a més d'edificar-hi una fortalesa. Escornalbou era un lloc destruït, erm i deshabitat, on sovint es refugiaven sarraïns fent incursions a les terres veïnes. Aquesta donació també incloïa el terme del castell, ja separat del de Siurana, i el de la Baronia, compresa pels termes actuals de l'Argentera, Colldejou, Duesaigües, Riudecanyes, Vilanova d'Escornalbou, la Torre de Fontaubella i Pradell de la Teixeta. El senyor de la Baronia era el prior d'Escornalbou, que des del 1227 era el mateix arquebisbe de Tarragona.

Després d'aquesta donació, un terç dels drets de les terres de Sant Marcel i de la vall de Porrera les cedí Alfons I a Pere de Déu, el desembre de 1180, des de Lleida. El document parla clarament de"illas Argenteras". Amb anterioritat, el 1171, Alfons I havia confirmat la cessió de tot o de part del terme, feta per Albert de Castellvell, en favor del monestir de Sant Vicenç de Pedrabona, al Garraf. La dualitat de cessions provocà primer una topada i després una entesa, el 1203, entre el monestir i Pere de Déu; el primer en restà propietari fins que el 1263 traspassà els seus drets a Escaladei, quan ja possiblement l'Argentera no formava part del terme del monestir.

El primer esment documental a la població és la referència que en fa Alfons I en la carta de població de Cambrils del 1178, mentre que en la carta de població de la Selva del Camp atorgada per l'arquebisbe Hug de Cervelló, el maig del 1164, sols es parla del torrent de l'Argentera.

L'Argentera estigué dotada en un primer moment d'una església d'estil romànic de reduïdes dimensions, edificada al centre del poble i envoltada pel cementiri. Aquest tenia un porxo perquè, en ser de reduïdes dimensions, tothom qui anés a missa pogués estar a aixopluc. La planta del temple es féu de nou visible el 1927 en practicar-se l'exhumació del cementiri (utilitzat fins el 26 de desembre de 1918).

El 1348 l'arquebisbe Sanç Lópes d'Ayerbe contractà amb Berenguer Pedrissa i altres veïns de Falset l'explotació i recerca de les mines d'argent i plom a Puig Rodó, a canvi del cinquè de l'argent i del desè del plom. Les mines continuaven en explotació el 1387, quan l'arquebisbe Vallterra pactà la forma de recollir, triar i fondre el mineral amb els canonges.

La seva relativa importància a l'època medieval la confirma el fet que fins el 1345 fossin sufragàries de la seva església les de Duesaigües i la de les Valls, posteriorment concedides a Duesaigües per l'arquebisbe Arnau Sescomes. El permís final per a la construcció de la parròquia el donà el rector de l'Argentera, Berenguer Pabarra, el 1388.

El novembre de 1339, any en què s'integrà a la Comuna del Camp, els dos recaptadors i fogatjadors d'aquesta pagaren per menjar i jaure en l'Argentera I sou VIII diners.